Característiques
Llegendes de dracs
El drac a la narrativa
Sant Jordi i el drac
El drac a l'arquitectura
El drac a la festa
El bestiari fantàstic
La víbria
Serps i serpents
El basilisc
L'alicorn
El griu
Bèsties reals amb atributs fabulosos
Serps alades, esgrafiat a la façana d'una casa del carrer de Sant Joan. Reus
En el bestiari fantàstic apareixen moltes serps amb característiques diverses. N'hi ha que tenen un cap antropomòrfic; d'altres ens poden semblar una mena de drac. Per exemple, es sol designar com a àspid –de fet, una espècie d'escurçó molt verinós– a una serp amb ales que s'identifica amb aquella que guardava l'arbre del Paradís.
La serp caltrí o calcatrix –un nom que antigament s'emprava per designar el cocodril, un animal que sovint s'identifica amb el drac– és una serp gran i grossa de color vermell. Es menja qualsevol home que es troba pel camí, però després es passa tota la vida plorant-lo.
Com el drac, hi ha serps amb diversos caps que es regeneren i multipliquen així que es tallen. I com que, de dracs, n'hi ha d'espècies diferents, a vegades ens costa saber com classificar cada bestiola que trobem representada. La serp, responsable de la temptació d'Eva i, de retruc, de tots els mals de la humanitat, és el símbol per excel·lència del poder infernal. La iconografia cristiana la representa derrotada per l'arcàngel sant Miquel.
Encara que a Catalunya hi ha poques serps verinoses, en general, la cultura popular les ha considerat repugnants i perilloses. S'atribueix a les serps el poder de paralitzar, amb un poder hipnòtic, les seves víctimes, de xuclar la sang dels ocells encara que aquests volin molt amunt. També es creia que les serps són molt llamineres de la llet de dona i s'explica, en molts indrets, que hi havia nens que malgrat que la mare tenia força llet, cada dia estaven més prims. Així, la família sospità de l'actuació d'una serp i deixà farina pel terra. L'endemà es veié el rastre i, aquella nit, el marit es quedà a l'aguait. Veié com una grossa serp mirava per una escletxa de la finestra i, després d'enfilarse pel llit, apartava, amb tota suavitat, el nen del pit de la seva mare. Tot seguit es posava a xuclar la seva llet, mentre ficava la cua a la boca del nen per entretenir-lo i que no plorés. No cal dir que el marit enfurismat matà la serp.
Explica Amades que –segons la creença popular– totes les serps, quan es fan velles, esdevenen serpents. Els creix una llarga cabellera, entre les crins de la qual porten una pedra lluminosa. Cap serpent pot viure sense aquesta pedra i mai l'abandona per res, sols per beure aigua, temerosa que li caigui i això sigui motiu de la seva mort. Aquestes pedres porten la clau de la riquesa i el benestar a tota persona que n'aconsegueix una. Evidentment, és molt arriscat intentar robar-li la pedra al serpent. Aquest es llença furiós contra el lladre –li va la vida– i el mata amb seguretat si l'atrapa.
Com els dracs, hi ha serpents que viuen dintre les coves i guarden grans tresors. Hi ha serpents encantats que poden despertar al punt de la mitjanit, per Nadal o per Sant Joan, si algú els posa un objecte, com una moneda o un anell, a la boca. S'explica, per exemple, que un rei moro que hagué de fugir depressa davant l'embranzida dels cristians, deixà la seva filla encantada –en forma de serpent– en una cova, vigilant tots els seus tresors. Si la donzella no aconseguia ser desencantada –cosa que sovint succeïa perquè els que s'hi apropaven restaven esgarrifats davant la seva aparença i no se'n sortien de llençar-li res a la boca–, continuava amb forma de serpent i matava els atrevits. D'històries de noies transformades en serpents, n'hi havia en molts llocs.
Monstre femení devorant un home. Catàleg de boixos d'una impremta. Tarragona
Per les terres de l'Ebre es parlava d'un gran serpent que només era conegut pel rastre de vegetació morta i terreny aplanat que deixava per on passava. Conta la llegenda que, fa molts anys, la diligència que feia el trajecte de Móra d'Ebre a Gandesa es creuà –allà per les Camposines– amb aquesta bèstia i volcà. Hi hagué molts morts, però no pas per les conseqüències del cop, sinó pel terror que provocà aquell monstre. Fou alçat el sometent de tots aquells pobles i els homes armats sortiren en persecució d'aquell terrible animal. Pel seu rastre es creu que acabà tirant-se al mar.
