Característiques
Llegendes de dracs
El drac a la narrativa
Sant Jordi i el drac
El drac a l'arquitectura
El drac a la festa
El bestiari fantàstic
La víbria
Serps i serpents
El basilisc
L'alicorn
El griu
Bèsties reals amb atributs fabulosos
Sant Jordi matant el drac segons una coneguda estampa,
sovint emprada per il·lustrar goigs i altres textos
La llegenda de sant Jordi ens ha arribat explicada en força versions. La primera versió de la vida llegendària del sant fou popularitzada per la Llegenda Àuria, de Jaume de Voràgine, que va tenir una gran acceptació i difusió a l’edat mitjana, amb dues parts ben diferenciades: d’una banda, l’enfrontament amb el drac, i de l’altra, el seu martiri. La primera és la que ha recollit el nostre llegendari i ha fet seva.
El tema de la lluita d’un heroi amb un monstre és una constant en la mitologia de tots els temps. Tot tipus de bèsties ferotges i meravelloses és vençut per guerrers moguts per ideals ben diferents: el rescat de donzelles, el guany d’un tresor o d’un objecte màgic... El tema, recreat tothora per la literatura de fantasia èpica, continua ben viu als nostres dies. Pel que fa a casa nostra, la tradició catalana ha situat l’acció de la llegenda del sant molt a prop de la nostra ciutat, a la Conca de Barberà, concretament, a Montblanc, i segons recull Joan Amades, al seu Costumari català, diu així:
«Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.
Les gents van pensar de donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.
Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.
La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.
Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcant en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.
Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.»
El fet que Montblanc conservi les muralles va propiciar la vinculació de la llegenda a la vila.
I aquesta n'ha fet una festa de recreació històrica: la setmana medieval.
