La festa de Tots Sants ha comptat amb una rica tradició teatral. Arreu de Catalunya, teatres i grups d'afeccionats han representat en aquestes dates el Don Juan Tenorio de José Zorrilla. La vinculació de la peça a la festa deriva del seu caire fantàstic i del paper protagonista dels difunts en el desenllaç de l'argument.
L'obra, publicada el 1844, té com a personatge principal un galant mític que ja era present en peces del segle XVII com El burlador de Sevilla y convidado de piedra, atribuïda a Tirso de Molina, o Le festin de Pierre, de Molière. Va adquirir una extraordinària popularitat i, a la segona meitat del segle XIX, es representava, any rera any, en dates properes a l'1 de novembre, a la majoria de teatres de ciutats com Barcelona o Reus.
 
Dues edicions de la paròdia del Don Juan, la primera editada a Manresa el 1896
Fou representada per professionals i afeccionats, en els nombrosos teatres d'ateneus i societats del país. I conegué, de caire musical, com la sarsuela del mateix nom. En alguns teatres de Barcelona, després del Tenorio de Zorrilla és representava El Nuevo Tenorio de Joaquim Bartrina i Rossend Arús, fet que motivava unes llarguíssimes vetllades teatrals.
Es va popularitzar, a més, nombroses versions burlesques, com el conegut Don Cuan Tanorio: Drama sangriento, aspelusnante, aspesmódico y harroroso, en siete actos y muchos cuadros de Llamp-Brochs, o El Tenorio en broma. Animalasia en siete actes ascribida an verso i lenguaje barrejado al alcanse de todas las antilijensias de Nofre Lonze. A Reus, les representacions del Don Cuan Tanorio, de la mà del Bravium Teatre, han arribat pràcticament fins a l'actualitat.
També es van imprimir versions del tema en format d'opuscles o romanços de fil i canya. Com, per exemple, la publicada a Reus a començament del segle XX, obra de Josep Ferré (a) Queri.
 
Un romanço publicat a Reus. Edició del Tenorio en broma de Nofre Llonze
El Ball del Tenorio
Explica Joan Amades que, a Reus, havien estat molt populars les representacions al carrer del Don Juan Tenorio, com si estractés d'un ball parlat. No seria estrany perquè, al segle XIX, es van fer representacions al carrer de moltes peces escrites per als escenaris. O es van adaptar al format de ball parlat, arguments que els romanços de fil i canya havien divulgat.
Diu aquest folklorista que sortia el vespre de Tots Sants, quan ja era fosc, i era representat a la llum de les torxes i les atxes que portaven alguns dels participants. Es procurava cercar com a espai escènic els indrets poc il.luminats per tal que fos el més espectacular possible. Intervenien en aquest Don Juan, els mateixos personatges que a la versió teatral -don Juan, doña Inés, la vella Brígida-, tots interpretats per homes, però encara que l'argument general venia a ser el mateix, proliferaven les baralles amb les espases, que a la llum de les torxes havien de ser força espectaculars.
|
Una característica escena de taverna (Bravium Teatre)
A més dels propis personatges de l'obra, hi havia entre la colla un bon nombre de fantasmes que feien unes quantes passades tot sols, de manera que venien a ser com una dansa de morts que, feta a les fosques, no deixava de produir els seus efectes.
Aquest ball sortia tots els vespres durant el novenari d'ànimes i Joan Amades apunta que podia tractar-se de la degeneració d'altres representacions teatrals més serioses que s'haguessin fet en temps anteriors.
I encara podriem afegir les representacions que, en l'àmbit familiar o de colles d'amics, hem pogut anotar com a part de la tradició festiva de Tots Sants. Efectivament, l'impacte de l'obra de Zorilla fou tan gran que l'escena del diàleg entre el galant i la monja forma part de l'imaginari col·lectiu de la celebració.
El Ball de la Mort
El ball de la mort fou una representació de teatre medieval força estesa arreu d'Europa. Antigament s'havia representat, com era comú en els actes sacramentals, a l'interior dels temples, a les seves portes o als atris. Més endavant devia passar al carrer i era representat en ocasions solemnes, no necessàriament per Tots Sants. Una experiència de teatre de carrer que tingué lloc a Reus, a la dècada de 1980, amb textos de nova creació i alguns elements tradicionals (tonades, cançons i alguns versets), intentant apropar-se a la dinàmica que tenien els antics balls parlats.
En aquesta versió, que s'anava modificant una mica cada any per la mateixa gent que la interpretava, la mort anava a cercar el rei, el bisbe, l'usurer, la jove, el pagès vell i la malalta, que l'accepten o la refusen, però acaben inevitablement emportats per ella. El ball de la mort es representava per les places del nucli antic de la ciutat en el transcurs d'una professó d'ànimes, que s'inspirava en la colla de fantasmes que, segons Amades, havien format part de les representacions de carrer del Ball del Tenorio. Els participants portaven un llençol o tela blanca al damunt i la cara tapada amb un vel negre, una torxa o ciri a la mà.
El Ball de la Mort de Reus (1980)
Hi ha notícies de la seva representació a Barcelona a mitjan segle XVII, l'única versió però que es conserva d'aquesta dansa dramàtica en català és del segle XV. Obra d'en Pere Miquel Carbonell, sembla no haver estat representada mai.
A la comarca del Baix Camp sabem de la representació del ball de la mort a la Selva del Camp. En aquesta població era representat pels confrares de la congregació de la Sang, en les festes i solemnitats motivades per les entrades al poble dels senyors arquebisbes de Tarragona, quan aquests prenien possessió temporal del castell i terme de la vila de què eren barons i senyors.
Així, les ordinacions de la congregació, datades el 1793, expliquen en el seu setè apartat:
Que por estar Penitenciada y obligada esta Sta. Cgn. ha de hacer el baile llamado lo vall de la mort en las entradas o recivimientos de los nuevos Arzobispos de Tª en aquella villa cada uno de los alistados en dicha Cgn. tomara el oficio que por suerte le tocare en dicho Baile (...)
Aquest ball es representava en les festes cíviques importants, juntament amb altres que anaven a càrrec de les confraries gremials. El ball de la mort devia perdurar a la Selva fins a la segona dècada del segle passat, com a mínim, data relativament propera si la comparem amb les referències d'altres poblacions. Ja el 1816 consta que la mateixa confraria selvatana feia el ball de bastonets i més endavant el de cercolets, balls que degueren desplaçar el ball de la mort de les festivitats selvatanes.
Aquest ball fou recreat l'any 2001, en el marc de la celebració de l'aniversari del vot de poble de la població al seu patró, sant Andreu. El grup és format per vuit personatges, sis dels quals, disposats en dues fileres, representen diversos oficis: l'oller, el pagès, l'espardenyer, el ferrer, el cisteller, el cuirasser... Al davant hi figura la Mort, amb una falç a la mà i, al darrere, el banderer amb l'estendart de la confraria de la Sang.
|
EL TEATRE