Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions,
allunyades en la geografia i en el temps, han celebrat, els primers dies
del mes que nosaltres anomenem novembre, una festa dedicada al record i
la relació amb els difunts. Les raons d'aquesta coincidència
són inherents a la mateixa dinàmica de la majoria de festes
del calendari tradicional: el seguiment del cicle natural, el curs vital
de la natura i els períodes estacionals de fred/calor, llum/foscor,
etc.
Tots Sants, la festa dels morts, ens arriba en un moment
clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir.
Ha passat el temps de l'abundor, de les collites de l'estiu i de la verema...
Les fulles de molts arbres cauen i la terra sembla esmorteïda. És
el temps de la sembra; els camps, però, restaran erms fins que amb
la primavera retorni la vida. Comença el temps fred i les nits són
més llargues. Tot plegat, la idea de la mort es fa present en un
període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a
nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts.
|
Sembla que la nostra festa deriva, en concret, de la festa
celta dels morts, anomenada Samain o Samhain en els llenguatges
gaèlics. El culte als difunts era una part molt important de la
religió dels antics celtes, fet encara avui constatable en la riquesa
i la varietat de les tradicions folklòriques relacionades amb els
morts que conserven els pobles d'arrel cèltica. Per als celtes,
l'any estava dividit en dos períodes: el temps clar i el temps fosc.
Els dies del Samain obrien el període d'obscuritat. Eren
considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats
de l'any, i les terres de l'altre món estaven obertes i entraven
en contacte amb el món dels humans.
Malgrat la seva cristianització, la festa de Tots
Sants ha conservat en el seu costumari tota una sèrie d'elements
que corresponen a creences anteriors al cristianisme.
|
LA FESTA DELS MORTS