.

La celebració de Santa Llúcia s'escau el 13 de desembre, data en què es commemora el martiri d'aquesta noia, a la qual, segons alguna llegenda, van arrancar els ulls. Una creença que pot venir del seu nom, Lucis Via, 'camí de llum', o de la seva proximitat al solstici d'hivern.

En el refranyer popular s'ha conservat una dita –avui confusa– que il·lustra aquesta proximitat: “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”, fent referència a l'increment de les hores de sol respecte a les de fosca després del solstici. I és que els canvis en el calendari, com la reforma gregoriana de 1582, que va suprimir deu dies, han deixat la festa de la santa abans de l'entrada de l'hivern, quan els dies encara no han començat a créixer, i el Nadal ben just després del solstici. Potser s'hauria de dir: “Per Nadal, un pas de puça i per Cap d'any, un pas de pardal”, però el rodolí se n'aniria en orris.

La santa és invocada com a protectora de la vista i com a patrona tant dels cecs i de molts oficis que requereixen bona visió,: per exemple les modistes i cosidores, com, en l'actualitat, els dissenyadors i dissenyadores gràfiques. Perquè ha estat, sobretot, una festa de noies fadrines. Fins ben entrat el segle XX encara es feia en diversos pobles la capta de les noies vestides de blanc, les llucietes, que demanaven oli per a la llàntia de l'altar de la santa i rebien, com en altres captes populars, llaminadures i fruites seques. Aquesta capta ha continuat, avui, en algunes poblacions, vinculada a les escoles i realitzada per les xiquetes.

També han perdut importància, sense desaparèixer, les celebracions relacionades amb els oficis del món tèxtil. Fou especialment important en l'època en què l'ensenyament de les noies volia dir, sobretot, aprendre a cosir.