Carnaval de Bellmunt del Priorat
Bellmunt del Priorat (Priorat). Variable, segons el calendari
Quan parlem de grans carnavals, sovint pensem en ciutats, però n’hi de poblacions petites amb una gran importància. A la nostra zona, un exemple prou clar és Bellmunt del Priorat.
A Bellmunt, com en altres poblacions, el període de Carnaval començava per Sant Antoni. Cada diumenge sortien mascarots amb roba vella, carotes de cartró i estris quotidians. Algunes màscares solien portar coixins o gruixos de roba que els feien geperuts, deformes de cos i irrecognoscibles. Explicaven xafarderies xillant, és a dir, falsejant la veu.
Coneixem, per tradició oral, alguns mascarots tradicionals del primer terç del segle xx. Hi havia un personatge que duia un bastó de l'extrem del qual penjava un fil amb un cacauet lligat. L'oferia a la canalla, tot dient: «Amb la mà, no. / Amb la boca, sí.» Els xiquets provaven d'enxampar-lo amb la boca. També es feia ballar l'alonso –l'ós–, un noi caracteritzat que portava un collar i ballava pels carrers. Entre els artefactes emprats, hi havia dipòsits de lavatives, flits, espolsadors, picamatalassos o una peça de fusta extensible, amb una brotxa a l'extrem, per pintar la cara de qui tragués el cap per la finestra.
Els mascarots sortien els diumenges anteriors al Carnaval i els últims dies. A les societats –al local social de l'empresa Mines del Priorat i a la Cooperativa Obrera Republicana– es feia ball, on s’assitia amb la cara tapada. Una persona comprovava qui era cadascú, però només actuava en cas de conflicte. També es feien dues desfilades amb carrosses, amb dues bandes de música –la de la Pela i la Lleganya– corresponents a les dues societats i a dues posicions ideològiques diferents. Al primer terç del segle xx, són freqüents les referències politicosocials. Per evitar enfrontaments, les rues sortien en horaris diferents.
El Carnestoltes arribava el cap de setmana anterior. El dijous gras es menjava botifarra i truita, i el dissabte o el diumenge es muntava una desfilada amb carros guarnits de verd. El Carnestoltes presidia els balls, en què es disfressaven, fonamentalment, les dones o els xics que ho feien veure. La festa acabava el dimarts amb la crema del Carnestoltes.
El carnaval de Bellmunt va patir, com tots, la repressió política. Durant la dictadura de Primo de Rivera, un any l'alcalde va prohibir disfressar-se pel carrer, però els veïns el van desafiar. Després d'uns anys de desaparició, posteriors al 1939, va reviure però va perdre alguns dels components tradicionals. A mitjan segle xx es tornen a fer balls amb disfresses, però amb la cara destapada, al local de la societat minera, l'Euterpe. A la segona meitat de la dècada de 1960, la canalla es disfressa per dijous gras i es recuperen els balls. A la dècada del 1970 esdevé un referent comarcal.
La festa agafà força amb costums del passat, però s'adaptà als nous temps. Començava amb l'«atracament», dues setmanes abans, una lluïda comitiva de màscares que demanava al veïnat que contribuís a la festa. Sortia de davant del Casal, societat organitzadora de la festa. El dissabte anterior es rebia el Carnestoltes, amb vestits de gala. Al Casal, presidia un sopar d'escarola amb romesco i truita amb suc i bacallà, plats característics de la comarca durant la Quaresma. Alguns marxaven discretament i, al poc temps, començaven a aparèixer mascarots que provocaven i divertien els assistents.
El dissabte es feia una rua, amb tractors guarnits, i un ball de disfresses, amb una dinàmica que es manté. A la nit se sabia de la mort del Carnestoltes i se’n llegia el testament. Al Casal se servia un vermut de dol compost de vi negre, botifarra negra i olives negres. Traslladat en seguici fúnebre, era cremat davant les escoles. Aquest model entra en crisi a la dècada de 1990 i ha anat perdent una part dels seus components.
Avui es conserva el sopar del cap de setmana anterior, però no la rebuda del Carnestoltes, que va directament al Casal. El dissabte de carnaval, la rua concentra tot el poble, també els que viuen fora o en són descendents. Hi ha carrosses, disfresses, artefactes diversos, etc., amb contingut satíric o humorístic, i de vegades es fan escenificacions. No és una desfilada contemplada per espectadors, sinó un conjunt de màscares que, amb música, recorre els carrers, amb el públic participant-hi.
Al final es fa una xocolatada al Casal. A la nit hi ha el ball, al qual molts van amb una disfressa diferent de la de la desfilada, amb la cara tapada. Alguns es canvien durant el ball, per jugar a saber qui és qui. Ben entrada la nit, s’ escenifica alguna paròdia. Quant a les disfresses, es nota el pes dels grans carnavals urbans, ja que s'observen vestits d’anys anteriors de Reus o Tarragona, però molts són de confecció pròpia.
Mort el Carnestoltes, se’n llegeix el testament, amb el corresponent contingut satíric i moltes referències locals. El ninot se sol cremar la mateixa nit, davant de l'Euterpe.
