Ball de la Mare de Déu
Reus (Baix Camp)
El Ball de la Mare de Déu és un ball parlat, única mostra del ric repertori de teatre festiu de carrer que s'havia conservat a Reus, fins a la recuperació recent de peces com el Ball de Dames i Vells o el de Sant Miquel. Aquest ball ha estat, des de fa més de dos segles, la representació de la llegenda de l'aparició de la Mare de Déu de Misericòrdia, tal com es coneix a final del segle xviii. Ha tingut continuïtat, tot i que no es representa cada any.
Es basa en la creença en l'aparició de la Mare de Déu a una noia, el 1592, que posa fi a una pesta que delmava la població. La creença ja és documentada a l'època i recollida a mitjan segle xvii pel pare Narcís Camós. La llegenda s'enriqueix al segle xviii: la noieta rep el nom d'Isabel Besora i se li atribueix l'ofici de pastora. El senyal diví esdevé una rosa –present a l'escut de la ciutat des del segle xiv– a la galta de la noia.
El ball és la síntesi d'aquesta tradició llegendària i probablement un dels mitjans de consolidació en la memòria. Explica com, mentre el Consell de la vila està reunit per la pesta, una noieta rep la visita de la Mare de Déu, que li anuncia la fi de la malaltia si la vila li mostra la seva devoció. Els consellers primer no la creuen. La Mare de Déu se li apareix una altre cop i li posa, com a senyal, la rosa de Reus a la galta. Així, els jurats la creuen, la pesta s'acaba i l'obra finalitza enmig de lloances a la Mare de Déu de Misericòrdia.
El primer text conegut fou escrit per Josep Rius, frare franciscà, cap al 1788. La primera representació és del 1792, per demanar la plula. L’original s'ha perdut, però se’n conserva una còpia del xix, de Josep Sotorra. Està escrit en català, en quartetes heptasíl·labes, de versos irregulars, amb rima assonant en els versos parells, a excepció del parlament final. Els personatges són el batlle, tres jurats, quatre consellers, el metge, la pastoreta i la Mare de Déu, l'àngel i el dimoni. La indumentària respon a la idealització d'uns vestits d'època.
Les referències de sortides del ball al segle xix són nombroses, sempre vinculades a les grans festivitats de Misericòrdia. Al 1845 es representava també a l'interior del temple, a diferència d'altres balls parlats. Francesc Torné i Domingo féu una nova versió del text, que s’edità el 1881 i que incorporava un diable burlesc. Llavors el ball es representava també als teatres d'alguna societat.
Probablement les representacions es fan a partir de l'arranjament del text de Torné i Domingo. N’hi ha alguna del primer terç del segle xx. Manuel Aragonès en va fer una adaptació radiofònica, amb un narrador. S’estrenà el 1950, a Ràdio Reus, l’edità Josep M. Gort Sardà i s’interpretà diversos anys. És fet excepcional en els balls parlats catalans.
La versió actual segueix aquesta adaptació, amb passatges del text de Torné. Refeta per Josep Bargalló i Badia, es va utilitzar el 1979, el 75è aniversari de la coronació de la Mare de Déu. El 1992 es van recuperar l'àngel i el dimoni, que s'han conservat el 2000 i el 2004. Malgrat les diferents versions, el ball no ha canviat substancialment.
El ball no disposa d’una colla estable que l'interpreti; quan ha de sortir, es forma un grup, que pot canviar d'una celebració a l'altra. Amb tot, el darrer mig segle sempre l’ha organitzat el folklorista i director d'esbart Josep Bargalló i Badia, i sovint els actors han sorgit del grup de teatre del Bravium. L’acompanyament musical, que es lloga, des del 1992 ha anat a càrrec dels Ministrers de la Vila Nova. Antigament només el representaven homes, però a partir del segle xx hi participen dones. El diable burlesc ha conservat la tradició de recitar versos satírics; el 2000 l’interpretà per primera vegada una noia.
El Ball és ben conegut per un sector de la població i el seu argument és fàcilment identificable per qualsevol persona que no l'ha vist però que conegui la llegenda. És un element clarament vinculat a les grans solemnitats de Misericòrdia.
